Per Carles Porcel
Este article està basat en la transcripció de la primera part del taller del mateix títol que va impartir Carles Porcel, Director de PeNeLers, a Barcelona, el 10 de març del 2001, amb motiu de les Primeres jornades espanyoles de PNL. Al ser una transcripció, es notaren canvis d'èmfasi que corresponen a la dinàmica del grup. No s'inclou l'exercici pràctic del taller.
Donat el públic a qui es dirigia era prou heterogeni, des de formadors professionals de PNL fins persones si cap formació en PNL, va procurar mantindre un nivell de simplificació que, justament, no és especialment adequat per al tema. És més, si ho llegix algun interessat en filosofia, vorà que es fan algunes generalitzacions poc exactes. Però és una limitació que l'autor va assumir en nom de promoure l'estudi i comprensió de l'epistemologia en aquelles persones que desconeixen la seua existència.
Bona vesprada. En primer lloc vaig a definir la “paraulota” epistemologia. Sinònims són teoria del coneixement i gnoseologia, paraules totes elles de l'àmbit de la filosofia.
La meua formació acadèmica inicial és filosofia. Fa anys pensava que, a pesar que em pareixia molt interessant, filosofar era “pensar en els núvols”. Des de fa uns tres anys he aprés que, disposar d'una epistemologia rica, depara fruits pràctics insospitats; filosofant de forma centrada, es pot pensar la vida quotidiana de maneres més centrades i sorprenents.
Podríem definir l'epistemologia com la ciència que tracta dels fonaments del coneixement. Preguntes del tipus: com sabem el que sabem?, com fonamentem eixe saber? com arribem a saber que el món és de determinada manera? perquè pensem això i no una altra cosa?, etc. són preguntes epistemològiques.
Per a posar exemples relativament senzills en termes vitals. Si vivim el món com un lloc perillós o ho vivim com un lloc d'amor, eixes experiències són sabers epistemològics, perquè d'alguna manera planegen sobretot el que nosaltres “sabem”. Des del moment que per a nosaltres definim que el món “és” perill, visceralment, cognitivament, etc. pràcticament tot el que processem seran en eixos termes o seran reflexos d'eixe saber epistemològic.
Justament per que sol ser un coneixement que està en segon pla, o tercer pla, sol ser difícil de detectar i portem la nostra atenció als símptomes, no al fons.
L'epistemologia de la PNL clàssica, està formada per les pressuposicions (p. e. tota conducta té una intenció positiva, no tot el nostre pensament és conscient, etc.).
Bandler i Grinder quan van crear la PNL, van formular un inici d'epistemologia, formada amb altres epistemologies prèvies. Per exemple la sistèmica (a través de Gregory Bateson), cibernètica, semàntica general, etc. Als fundadors de la PNL els interessava el com, no el perquè, amb la qual cosa l'epistemologia de la PNL s'ha quedat en eixa referència.
Un dels aprenentatges més importants que he realitzat, ha sigut adonar-me que saber el perquè funcionen les coses pot ser summament important. Això és cert en determinades situacions. Si estic treballant en un negoci per a optimitzar-lo o si estic treballant amb una persona per a fer un canvi, etc. i la cosa no funciona em puc dedicar a provar tècniques i intentar usar diferents patrons. Però també em puc preguntar per què no funciona, que sentit té tot això per a obtindre el resultat que obtinc, a quina informació no estic prestant atenció i pot ser rellevant, etc.
Açò és especialment important per a entendre la importància pràctica de l'epistemologia. Si creem un model del que ocorre més ric, tindrem més probabilitats d'entendre amb més precisió perquè no estem aconseguint el que ens proposem i què podem fer respecte d'això.
Vaig a simplificar moltíssim amb dos exemples genèrics d'epistemologies per a contrastar-les i poder percebre la importància fonamental d'este nivell.
Un model d'epistemologia general serà la platònica i l'altra la constructivista-sistèmica. La platònica la podríem definir com l'epistemologia del Ser. És a dir, les coses són com són, jo sóc com sóc i no puc fer res respecte d'això. Plató definia al món en dos parts. El món del Ser, que és immutable, i el món de les aparences. La primera és la verdadera i és on estan les Idees de Veritat, Bondat, Amor, etc. immutables, eternes, etc. Són independents de l'existència del ser humà. La segona són les aparences, el bast reflex de les Idees transcendents, però no són reals, sinó il·lusòries.
La nostra cultura beu directament de la cultura platònica.
Cap al segle V, en ple auge del cristianisme, l'Església buscava una fonamentació filosòfica de la religió i els dogmes que s'estaven creant. I la filosofia platònica els va ajudar molt a construir la “epistemologia” cristiana.
A l'altre costat anem a posar l'epistemologia constructivista-sistèmica. Té a vore amb afirmacions del tipus “els nostres pensaments són construccions nostres”, “el mapa no és el territori”, “la realitat té diferents nivells de complexitat”, etc. Exemples d'estes escoles serien la PNL, la Gestalt, etc.
Anem a fer comparacions entre les dos epistemologies per a percebre l'important que és prendre en compte els resultats de cada una d'elles en diferents àmbits.
DESENVOLUPAMENT PERSONAL
En l'epistemologia platònica, simplement no hi ha tal concepte. Si mirem a la nostra societat, les nostres famílies, això de canviar no existix. Si vols deixar de fumar, ho tens difícil. Si tens una depressió, no es pot fer res. Com molt et prens unes pastilles.
Claudio Naranjo té una expressió que m'encanta a este respecte. Deia “la nostra cultura [l'occidental] tecnològicament és molt avançada, però emocionalment és subdesenrotllada”. Tenim molts cotxes, ordinadors, satèl·lits, etc. però quan ens enfrontem amb la nostra pròpia evolució personal no sabem què fer.
Que jo sàpia, l'expressió de desenvolupament personal, té decennis. És un concepte relativament nou. I això pot ser un índex de perquè tenim dificultat per a evolucionar; no tenim tradició d'això.
Segurament amb tot este desenvolupament personal que venim fent els interessats en la PNL, el que estem és creant una revolució personal i social, ja que el desenrotllament personal no està inclòs en els pressupòsits de la nostra cultura.
Si mirem l'epistemologia constructivista-semàntica, el desenrotllament personal sí que està inclòs. Però estes epistemologies a Occident són molt recents. Freud, fa tan sols fa uns cent anys que va impartir el seu discurs sobre la seua tesi de l'inconscient en l'Acadèmia mèdica de Viena i va ser totalment despreciat.
MENT-COS
En l'epistemologia platònica es fa una distinció claríssima entre ment i cos. Una excel·lent mostra d'això és Descartes, un dels paladins del racionalisme, que propugnava la separació de la ment i del cos; tu penses una cosa i el teu cos fa una altra. La teua “cap” i el teu “cos” són dos parts absolutament diferenciades i connectades per la glàndula pineal (segons Descartes).
En canvi en les epistemologies constructivistes-sistèmiques el cos i la ment són diferents aspectes de les mateixa realitat totalment connectades. D'ací que s'utilitza l'expressió cos-ment, no com una cosa separat sinó com una unitat.
Què implica això en termes de salut?. En una epistemologia platònica-cartesiana, què és el que cura? Les medicines, els metges, les teràpies, etc. Des d'una perspectiva sistèmica-constructivista el que cura ve de l'interior i hi ha ajudes externes. La salut és un estat psiquicofísic en contínua construcció i manteniment. I no és un assumpte fútil. Si ens fixem en el nostre sistema sanitari està basat en una epistemologia cartesiana: el subjecte és “pacient”, el que curen són les medicines i teràpies, etc. amb tots els problemes que comporta: abús de medicaments, nul·la responsabilitat de la salut de la persona pel propi subjecte, etc.
ECOLOGIA
Des d'una perspectiva platònica, si hi ha un efecte perniciós, llavors anem a “resoldre” eixe efecte. I el normal és “tapar” eixe efecte, com si el context i les causes implicades que s'ha produït eixe efecte no fóra important. Per exemple les vaques boges. Hi ha gent que se sorprén d'això. I diu que és a causa dels pinsos d'origen carni. Encara que això fóra cert (hi ha una altra hipòtesi d'altres causants), una manera sistèmica de vore-ho, és conéixer les pressuposicions del nostre sistema de producció alimentaria i com funciona: produir molt, a baix preu i sense importar la qualitat.
Un altre exemple. En un poble de València s'havien detectat un increment notable de trasplantats de renyó.
Investigant es van adonar que estava provocat pels alts nivells de nitrats en l'aigua potable. Eixes substàncies provenien dels agricultors que abonaven els seus tarongerars amb nitrats d'origen sintètic i passaven als aqüífers. I d'estos a l'aigua potable. La forma “normal” de tractar eixe problema és actuar sobre el símptoma, és a dir si cada vegada hi ha més gent amb problemes renals, cal invertir més diners en el sistema sanitari i buscar més donants de renyó. Però els elements que causen el problema romanen iguals, amb la qual cosa és problema es mantindrà i incrementarà. Amb tot el que això significa en termes de patiment humà i despesa econòmica.
Un plantejament ecològic seria, per exemple, realitzar una campanya d'educació ambiental per a fer a la gent (usuaris urbans i agricultors) conscients de les repercussions de l'agricultura química, promoure una agricultura sostenible, per exemple arreplegant la part orgànica dels fems per a transformar-ho en compost i abonar naturalment el camp i no contaminar les aigües, etc.I s'obtindrien beneficis addicionals com una reducció del preu d'arreplegada de fems, menys pressió sobre els abocadors, aprofitaments de recursos, etc.
Però tot eixe procés ho frena una actitud generalitzada de la nostra cultura. El de la incapacitat emocional. La majoria de la gent sent incapacitat emocional, pensa que té baix el seu poder menys coses de què realment pot realitzar. Si un nombre suficient de persones pensaren que es pot canviar tots eixos processos, simplement els administradors ho farien efectiu.
Com veiem en este cas, els problemes ecològics no són només problemes tecnològics, com molts administradors i ciutadans pensen. Són fonamentalment problemes de pensament, de valoració i d'acció individual i social. I eixos problemes de filosofia i comportament individual i social són complexos. No hi ha varetes màgiques simples.
Cal estar molt atent a quines solucions donem, no siga que ens ocórrega com alguns casos que descriu Paul Watzlawick, en els que la solució que donem forme part del problema. I este és un assumpte epistemològic. Com sabem que eixa solució és una bona solució i quin sentit té eixa solució en el seu context?
PAU
“Conversacions de pau entre palestins i israelians”. “Anem a aconseguir la pau. ”Però no es parla de mantindre. I la pau serà continuar odiant-se a mort però sense matar-se?. En este exemple de palestins i israelians, si intentem una solució des d'una epistemologia platònica, el que es busca és un martingala perquè no es maten (o que es maten amb les armes que li venen els seus amics i només els seus amics).
Des d'un punt de vista sistèmic el que buscaríem és entendre com un conflicte entre dos cultures com eixe està durant dècades.
Estos són tan sols alguns exemples d'algunes àrees. Podíem pensar en educació, en negocis, etc. I podíem trobar diferències notòries d'usar una epistemologia o una altra.
I ara anem a la part de construir. Com construir una epistemologia de la complexitat?. Doncs això és el que estem fent quan evolucionem, aprenem PNL, aprenem noves distincions i models, etc. i anem més enllà d'on estem.
Atés que nosaltres partim d'una cultura i la influència que té eixa cultura és molt important en la nostra forma de pensar i actuar, anem a adonar-nos com una determinada cultura, imprimix determinades formes de pensar. Per exemple quin paper juga en la nostra cultura la culpabilitat. Perquè no en totes les cultures hi ha la culpabilitat.
En eixe sentit em pareixia fonamental ressaltar l'oblit en què havia caigut l'epistemologia, des que Bandler i Grinder van especificar les pressuposicions de la PNL. I de fet molt poca gent s'ha dedicat a desenrotllar eixes qüestions epistemològiques. Un dels personatges que ho està fent amb mestria és John McWhirter, del qual em sent en especial deute.
Un dels grans contribuïdors a les pressuposicions de la PNL, Alfred Korzybski, el de la famosa frase “el mapa no és el territori”, no ha sigut tot com es mereix d'estudiat i que valdria la pena reprendre. Per exemple l'ús del gerundi o de l'infinitiu. Quan estem parlant de creences estem parlant en termes d'objectes, com qui té un bolígraf, “hi ha gent que té creences”. Per als que saben PNL, tindre un bolígraf o tindre una creença són coses molt diferents. Però la qüestió és que nosaltres, com a programadors neurolingüístics, el que fem és refermar més eixa forma de pensar la realitat, utilitzant un llenguatge poc adequat per a canviar eixa forma de creure. En eixe sentit, usant la suggerència de Korzybski, no tenim creences, sinó que creiem, desenvolupem processos de creure. A partir d'ací, se m'ha ocorregut que podem transformar noms sense verbs en verbs. Per exemple, “pots pensar des d'esta perspectiva vital”, pots canviar-ho a “pots perspectivejar vitalment”. Perquè fer açò?. Perquè el llenguatge crea realitat i necessitem ser acurat amb el que creem. El creador de la Semàntica general, pretenia delatar eixe problema del llenguatge. Especialment en el que ell deia el pensament aristotèlic, que està molt relacionada amb l'epistemologia platònica.
Algú podria dir-me, p.e.: “el teu tens el metaprograma de la diferència”. I jo podria contestar: “On el tinc?. Què m'escorcollen!”. Si no estem alerta amb este tipus de coses podem estar frenant el nostre avanç evolutiu en alguns sentits.
Se m'han ocorregut alguns exemples graciosos. Per exemple al preguntar pel “com”, li podem anomenar comejar, al preguntar pel “per què”, el podem anomenar perquejar, etc. D'eixa manera el que pareix estàtic, ho convertim en dinàmic, és a dir li tornem la seua realitat de procés.
Per a acabar m'agradaria compartir amb vosaltres un descobriment que em pareix fonamental a nivell d'entendre l'etapa històrica en la que vivim. Es tracta d'un llibre que me a aportat una comprensió fascinant del que estem fent en la nostra cultura en l'actualitat. Es tracta de L'origen de la consciència en la ruptura de la ment bicameral, de Julian Haynes. En este impressionant llibre es fa un recorregut sobre els últims 5.000 anys de cultures humanes, la hipòtesi principal del qual és que el ser humà no ha sigut subjectiu, és a dir no ha tingut consciència, fins fa relativament poc, feia el segle V abans de Crist. La ment bicameral fa referència a què abans d'eixa data, els sers humans no eren conscients que eren ells els que pensaven i els que sentien, sinó que les veus internes que sentien, pensaven que eren dels déus els que els parlaven. En eixe tipus de cultura no existien problemes d'enganys, culpabilitat, etc. perquè les qüestions morals sorgixen a partir de desenrotllar la ment subjectiva. No hi ha una veritat externa i una interna. Per tant no hi ha res a amagar.
En estos dos mil últims anys hem anat desenvolupant la consciència subjectiva fins al present que estem fent-nos conscients de com construïm la nostra realitat interna. Però per a la major part dels nostres conciutadans això és un sense sentit perquè la nostra cultura no inclou eixe tipus de concepció.
Estic insistint molt en la importància de la cultura en què vivim perquè siguem conscients de l'envergadura del que estem fent. Estem canviant hàbits, estem enriquint les nostres relacions personals, etc. com no l'havien fet els nostres pares (almenys d'una forma conscient). Per exemple si deixem de fumar amb ferramentes de PNL, ràpidament i elegantment, això és un fet realment sorprenent per a la nostra cultura, de fet a molta gent li costa horrors deixar de fumar pels procediments habituals. Per això, crec, que seria molt convenient que els xicotets o grans canvis que anem realitzant, li donàrem moltíssim més valor que li donem, per fer alguna cosa inusual per a les estructures de la nostra civilització.
Resulta curiós (o no tan curiós) que Bandler i Grinder, a pesar de començar a modelar a Virginia Satir i a Milton Erickson, (terapeutes familiars sabedors de la importància de l'entorn familiar i cultural), s'hagen oblidat de les qüestions de l'entorn d'on venim, amb qui vivim, etc.
Sense això podem perdre el rumb del que estem fent i no avançar no només personalment sinó també com a societat. Perquè molts dels problemes que tenim plantejats com a individus té a vore amb la societat en què vivim i que mantenim. I podem aprendre a solucionar-los si construïm un pensar més complex i equilibrat que el que hem rebut dels nostres avantpassats.
Carles Porcel
Director de www.PeNeLers.com
En l'apartat de bibliografia hi ha una secció d'Epistemologia i sistèmica molt rellevant al tema. En eixos llibres podem tindre idea clara de com formes de pensar complexes es poden aplicar a qualsevol àrea del coneixement humà, arribant a resultats pràctics, que sense haver arribat prèviament a eixe coneixement teòric, no haguera sigut possible. Estos llibres desenrotllen epistemologies en detall, totes elles són bàsicament constructivistes-sistèmiques.
